EL MANIFEST ANTIOCCITANISTA,
PANOCCITANISME? PANCATALANISME?
Lluís Fornés
En el Comentari que va publicar Alibèrt es veu clarament que el seu ‘panoccitanisme’ és purament lingüístic. Per ad ell la llengua dels dos penjals del Pirineu és la mateixa, no podia entendre que el català vullguera ser una llengua llatina més. El nacionalisme polític catalanista el superava, no l’entenia, no veia que darrere d’aquells jocs, aparentment lingüístics hi havia un procés, el que finalment coneixem com: el Procès.
“COMENTARI AL MANIFEST” de Loïs Alibèrt.
Publicat en la revista Oc, núm. 16-17 (147-148) Gener-abril 1934 TOM IV, P. 80-81-82:
“Lo manifest que precedís nos pareis meritar un comentari, tant mai qu’es estat signat per una tiera d’omes que representan la flor de la nauta cultura catalana actuala.
Nostra posición ideologiaca davant los problemas linguistics e politics de ço que podem nomenar lo <<panoccitanisme>> nos farà aquel trabalh mai que mai aisit e agradiu.
Nostre parlament de La Universitat de Barcelona del 18 d’abril 1933, quora lo Centenari de la Renaissença catalana (fasc. d’Oc 10-11), aviá ja marcat netament las limitacions del nostre occitanisme sus aquel doble terrèn. Tot aquò per tampar categoricament la porta a certanas ideas d’unificación politica e lingüística occitana, nascudas dins de cervels mai afogats que non pas assenats dels dos penjals del Pireneus.
Sem, donc, perfieitament d’acordi amb aquel manifest en tot ço que pertoca l’independència e la personalitat lingüística e politica de Catalonha en fàcia de las terras occitanas d’aqueste costat.
Per ço que regarda l’unitat interiora de Catalonha, mantun cop, dins aquesta revista, avem mostrat que per nosautres i aviá e i podiá aver qu’una Catalonha e qu’una lenga catalana de Salsas a Oriola e de Benabarre a las illas malhorquinas.
Aquò dit, sem mai que mai a l’aise per expausar de seriosas reservas, quand lo manifest examina la posición del catalàn demest las lengas latinas.
Si avem plan comprés, los signataris d’aquel document consideran lo catalàn coma una lenga latina independenta de l’occitàn tant coma l’italiàn, l’espanhol, lo francés, lo romanés e lo portugués. Invocan l’autoritat de qualques filologs actuals per piejar aquela teoria. Volem pas negar que Fouché, Griera e qualques autres son mai o mens d’aquel vejaire. Ça que la, nos permetràn de remembrar que l’immensa majoritat dels sabents despuei Raynouard fins a Meyer-Lübke, en passant per Milà i Fontanals, Diez, Ronjat e força d’autres, an reconegut l’estreita parentat del catalàn e de l’occitàn. E, que direm de Maragall e de Prat de la Riba que l’an afortida amb tant d’energia?
D’autre biais, sens nos trachar de l’autoritat de cap filolog en cambra, desfisam qui que siá de mostrar que lo parallelisme del catalàn amb l’occitàn posca èsser comparat, tant pels parlars moderns coma pels ancians, amb aquel qu’om pot establir amb las autras lengas latinas. Cal barrar los uelhs a tota evidència per ignorar l’identitat fonetica, morfologica, sintaxica e lexicografica dels nostres parlars populars naturals. Es vertat que per poder jutjar sanament cal conéisser prigondament los parlars occitans e catalans. Es una condición plan rarament realitzada co dels filologs. Es pas la visión superficiala de textes afrancesats o espanholizats que pot permetre de conclusións de valor definitiva.
Per defugir d’alonguis e fornir una demonstración aisidament comprenabla, dins aqueste facicle, anam metre jos los uelhs de nostres legeires de textes ancians traduits en lenga moderna. Aquò valdrà mai que los pus sabents plaidejats que nos propausam de reprendre jos una autra forma.
Nostres legeires dobtaràn pas mai de l’existència d’un grop de parlars occitano-romans clausent los parlars catalans e los parlars occitans. Aissò siá dit sens prejudici de la categoria de lenga de cultura que soscam pas a regatejar al catalàn literari, anciàn o modern. Aquela existéncia es fondada sus un substratum etnic e un desvolopament istoric comuns mai que millenaris”.