Lluís Fornés.
Els valencians tenim assumit que som un poble sense identitat: “Qué vos passa valencians…?” I és important saber per qué. Sense consciència, sense saber per qué s’ha produït eixe dèficit, no podrem arribar a superar-lo mai.
Entre altres motius, els valencians i valencianes actuals no tenim una clara identitat col·lectiva perque el nostre present s’ha bastit sobre un projecte alié que es va construir amb peus de fang. En primer lloc, i principal, la llengua. Un bon dia la burgesia noucentista catalana va decidir que, de Pirineus avall, a la nostra històrica llengua mare, o llengua d’Oc, li diríem catalana. La llengua valenciana també desapareixia de la història, o quedava com un fòssil, i el Sigle d’Or Valencià es convertia –per la voluntat política de la burgesia catalana- en català. Aquella llengua nova –catalana-no occitana- tenia una finalitat: la independència de Catalunya (i es de supondre que dels països catalans, també, encara que la DUI no ho ha demostrat). Eixe era el pla, o el Procès, que va arrancar el 1906, Congrès internacional de la llengua catalana, i té els següents punts centrals: 1932 signatura de les bases de Castelló; 1934 publicació del Manifest antioccitanista; 2017, punt final del procés polític: Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya; 2020 -segona part de les bases de Castelló- signatura de l’acord entre l’IEC, l’AVL i la Universitat de Mallorca, punt final de l’assimilació de les modalitats lingüístiques veïnes – valenciana i balear- per la llengua catalana. Els dos processos presenten diverses irregularitats. Sembla que són el final. Vorem si no són un principi, una nova etapa de renovació…
¿Els polítics valencians, ara i ací, i usant profusament el trellat ¿s’han plantejat si la DUI, que era la finalitat del secessionisme lingüístic catalanista, ha sigut profitosa per a la ciutadania valenciana o no? (“Qui pregunta ja respon”). A partir de la DUI l’espanyolisme, les banderes espanyoles onejant pels balcons de Valéncia, i el sentiment espanyolista més reaccionari han pujat molts graus. Això és bo o roïn, polítics valencians? No podem viure en una societat normal? Ser valencians és un orgull i una sort, sense ànim de ser choviniste. Al nostre modest entendre, ni tenim perqué abocar-nos a una Espanya antiga que fa pudor de feixisme ni Catalunya té cap de dret a infiltrar-se fora del seu territori. La llengua és la mateixa? Sí, pero la fruta que penja a cal veí és del veí. I per a la llengua, que és la base de la surrealista independència unilateral, els valencians tenim solucions racionals, raonables, basades en el trellat i en la investigació, amb base científica, per tant. I, si agraden a tots, perfecte; i si no, també. La que fa els juïns és la història. No volem ser enemics de Catalunya ni de ningú. I podem plantejar, i plantegem, un futur més just, més raonable, construït amb transparència i no amb mitges veritats, sense més ànims que avançar, mirar cap al futur i sentir-nos valencians normals, sense alienacions ni plantejaments subrepticis ni espanyolismes rancis. Això sí, convé saber com s’ha desenrotllat la història. I un punt clau –i desconegut- és el Manifest antioccitanista, secessionista, que tant de mal ha fet al poble valencià.
Durant uns anys, i a partir de les idees de Prat de la Riba, Catalunya va intentar un projecte anomenat Països d’Oc, i es va posar a festejavar amb mitja França, el Sud francés. Llavors, Catalunya no feia encara massa cas de Valéncia i Mallorca, pero aquell festeig es va trencar abruptament el 1934 amb el Manifest, a on es renunciava als Països d’Oc, o la Gran Catalunya, i començava l’aventura dels països catalans, un espai més menut pero fonamentalment espanyol. (Si vos interessa, no vos podeu pedre els 6 apartats restants que, a continuació, anirem publicant periòdicament. En primer lloc, el Manifest)