LA CANÇON DE SANTA FE, LO GRAND MONUMENT A L’ UNITAT LINGÜISTICA

Lluís FORNÉS, en Paraula d’Òc núm. 16, gener 2018.

(LO CONTÈXT)

Òc: Del punt de vista scientific ‘la Cançon de Santa Fe es lo grand monument a l’unitat lingüistica’. Mas cal dire tanben que lo secessionisme catalanista, vestit totjorn de sciéncia, pode pas ésser scientific perque es vengut de la man de la politica. Julio Casares, Secretari de la RAE:
“Y no està exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a la lingüística moderna. Del valenciano se decía <<dialecto de los valencianos>>. Ahora se le reconoce la categoría de lengua <<hablada en la mayor parte del reino de Valencia>>”. CASARES, J. (1959)

Volem començar amb una afirmacion clara: Non al secessionisme. La Cançon de Santa Fe es escrita en occitan o en catalan? Se un jorn arriba qu’ om posca trobar lo document ont se ditz qu’es escrita al Rosselhon o Catalunha, serà catalan. Per què cal cercar diferéncias, separadoras, entre las modalitats lingüisticas del nord e del sud dels Pirenèus? Separacion es secession, e aquò es pas nòstre camin. Pel moment, la Cançon sembla escrita en tèrra occitana, e en lenga unenca. Per Antoine Thomas: “Nous pouvons tenir pour certain que notre texte appartient foncièrement à la région méridional du provençal”. THOMAS, A. (1974:XXVIII). L’autor parla amb mai de precision encara: “C’est dans l’Aude, région de Narbonne, que je place la patrie de l’auteur de la Chanson de sainte Fois. Mais je le fais, bien entendu, sous toutes réserves”. THOMAS, A. (1974: XXXVIII).
Per Jeanroy “Fut composée sur les confins de Bas-Languedoc et de la Cerdagne” (JEANROY 1945:9)
Per Elcock “was originaly composed in the southern part of de Provençal area, most probably in the region of Narbonne” ELCOCK, W.D. (1960: 381)
Sens resèrvas parla la Gran Enciclopledia Aragonesa per dire que la lenga es “un idioma desconocido”, e immediatament apond qu’es lo ribagorçan, e que s’escriguèt en Roda de Isábena: “El interés de esta canción de gesta reside tanto en su lengua, que no es francesa, ni castellana, ni catalana, ni provenzal; como en su fecha y lugar de redacción. Se puede datar en la segunda mitad del siglo XI. Recoge una noticia muy importante, pues compara a los que intervinieron en el martirio de Santa Fe con un tal Ainzón (peior forun q´Aicinonaus), personaje que nadie ha sabido identificar. Pero la documentación ribagorzana del siglo x recoge una tradición de un «traidor Ainzón», por lo que hay que identificar a ambos. Con ello, aparte de otros argumentos, habría que aceptar que la Canción de Santa Fe se escribió en Ribagorza y más concretamente en Roda de Isábena. Ello explicaría el culto a San Caprasio que se extendió por Aragón a finales del siglo XI, que no es de origen popular, sino culto. Y lo mismo las iglesias dedicadas a Santa Fe en Barbastro y Caparroso a principios del siglo XII. Pero lo más interesante resultaría que el desconocido idioma en el que está escrita la Canción de Santa Fe sería una muestra literaria y antecedente del actual ribagorzano, debiéndose resaltar que tal canción es anterior en más de un siglo al Cantar de Mío Cid”. Per d’autres autors la lenga es limosina, e n’i a que dison que es limosina de Limós.
LA LENGA LIMOSINA EN AUTORS VALENCIANS

Carles Ros en Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano: Aprés de dire que a Espanha i a tres ramas de lengas dise: “La valenciana es la tercera , que con nombre de Limosina se hablaba en la Proenza, toda la Guyana, la Francia gótica, Principado de Cataluña, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Ivisa y Sardeña, aunque ahora por aquí muy mudada y sin el nombre de limosina”. RAFANELL, A. (1991: 61)
Al libre Alabanzas de las lenguas trobem: “Como el rey (Jaume I) y los de su casa y corte y muchos de sus vasallos hablaban lengua de Provenza y de Limós, aquélla como a más común prevalesció, pero no sin grande mixtura de otras lenguas, y toda en junto fue nombrada lengua limosina”. MARTÍ DE VICIANA, a RAFANELL, A. (Ibid: 87)
Los autors parlan de: “Lenga limosina” e Martí de Viciana ditz clarament que és “de Limós”. Trobarem tanben lo nom amb d’autras formas: ‘lemosina’, ‘limosina’, ‘llemosina’…; mas aquí avem clarament d’ont ven: Limós; e tanben Provença. Aquela procedura compartida provençal-limosina veirem après que la trobem ja en las Regles de trobar de Jofré de Foixà, lo segle XIIIn.
Mas, tornem a Limós, d’on avem aicí que ven, o d’ont era, la lenga, que es ço que dison los autors citats. Qué i a, qué i aviá, a Limós per poder èstre lo luòc ont nasquèt La Lenga? O escriguéri lo 1987 e se publiquet lo 1995, e, a l’ora d’ara soi, encara, mai segur que La Cançon de Santa Fe s’escriguet a l’encontrada de Limós, e d’aquí ven lo nom ‘lenga limosina’, lemosina, ecc. e pas de Lemoges. És la cultura religiosa, del sègle XIn, que balhet lo nom a la lenga comuna, e pas la cultura laïca dels trobadors, que comença un sègle mai tard. “Entre la regió de Narbona i el Conflent hi ha la ciutat, travessada pel riu Aude, que s’anomena Limós, i que s’ubica exactament 25 Km al sud de Carcassona. És famosa per les seues esglésies i convents. El fet de la seua ubicació i el de la seua tradició espiritual ens fa pensar que en aquell centre d’espiritualitat pot haver estat escrita la Cançó”. FORNES, Ll. (1995: 68) Aquesta es la region ont la màger partida dels especialistas dison, clarament, que s’escriguet la Cançon de Santa Fe. Ço que disem amb las reservas que cal faire.
COINCIDÉNCIAS LHIMOSINO-CATALANAS

Sus la lenga de Limós, August Rafanell apond: “Agafem, per exemple, el cas poc conegut d’unes observacions fetes a propòsit de la vila de Llimós, o Limós. Situada entre Perpinyà i Carcassona, Llimós, que havia estat seu del bisbat d’Alet, va ser la principal població del comtat de Rasès. Entre 1851 i 1852, el metge Louis-Alban Bouzairies n’edita amb circumspecció els antics reglaments. Del primer, que és de 1178, fins a un de 1530, la majoria dels textos estan escrits en un <<occità mitjà>> lleugerament acolorit pel llenguadocià de la zona. La resta és en llatí. Els dos últims documents, datats el 1535, ja figuren en francés. Per tant, els cònsols de la recòndita Llimós, que no havien fet altra cosa que reproduir els papers administratius en la llengua popular, s’avançaven inclús als designis de l’edicte de Villers-Cotterêts. Ara, l’edició d’aquells escrits llimosins (llimosins, no pas llemosins) va acompanyada per un tableau dedicat a la història de la vila. El mateix Buzairies es devia fer confegir aquelles notes. Arribat a un punt diu: <<(…) la langue vulgaire, parlée autrefois dans cette dernière ville (Limós), présente une grande analogie avec l’idiome catalan>>. RAFANELL, A. ( 2006:80-81).
L’analogia entre lo catalan e la lenga de Limós es, de segur, una autra donada mai que podem pas daissar de considerar, e d’estudiar, mas abans d’o faire amb la prigondor que cal, v’aquí una pichòta mòstra: A Limós palatalitzan las ‘l’, pronuncian ‘Lhimós’, e aquel usatge l’avem ja a La Cançon ont i a mots del tipe: donzella, foll, ella, ell, aquell, voill, baille, ecc. (observacion indicativa per la confirmar a posteriori, camin que daissem dubèrt ).
LIMOSINS E LIMOSINOLS

Item. Valencians e catalans avem fait grand usatge del nom lenga ‘limosina’, ‘llimosina’, ‘llemosina’ e ‘lemosina’, mentre que los occitans an fait pas aquel usatge. Per qué? Aquò benlèu se pòde explicar perque l’adjectiu del costat de la lenga valenciana-catalana es ‘llimosina’, ‘limosina’, ‘llemosina’, ‘lemosina’. Mas “Frederic Mistral ditz que: Limousis (Aude) dont les habitants sont appellés Limousinols/olas” (MISTRAL,F. Vol II (1983:219) Terric Lausa informa al grup Dialèctes (març 2014), que l’adjeciu a l’ora d’ara es ‘limosenc’; en lenga de Limós: ‘lhimosenc’. Mentre que ‘lo lemosin’ es “l’occitan de Lemosin”, e tanben “relatiu a Lemosin”. CANTALAUSA (2003:600). La “lenga de Limós” de Martin de Viciana, qu’ es tanben lo nom qu’aviá dins lo temps, es clarament, aital: ‘limosina’, e pas ‘lemosina’. Los valencians e los catalans avián besonh de balhar nom a la lenga, que sabián, tradicionalament, que veniá de luenh, mas, es pas un besonh occitan. En agachant la lenga tota, e estudiant los fòrmas dialectalas, podem dire que: D’aver consciéncia que la lenga veniá del Lemosin, benlèu lo nom seriá compartit tanben per los occitans; s’aquò es pas aital, nos cal soscar que los adjectius que nos balhan Mistral e Lausa poirá èstre a la basa de la diferéncia de l’usatge adjectival: Lo gentilici occitan ‘limosinol’ o ‘lhimosenc’, poiriá explicar lo non usatge del mot ‘limosin’ dels occitans. A considerar tanben que l’amor per la ‘lenga de Limós’ -de la Cançon de Santa Fe que veirem ara al sud- en tèrras de catolicisme èra fòrça importanta, per lo simbolisme e la defensa de la fe catolica; probablement, la provinença catolica en ço dels occitans, tèrras ereticas, èra mai complicada. Dobrim lo camin als cercaires, per confirmar o pas nòstra proposicion, que fasem amb tòtas las resèrvas.
LENGA E RELIGION CATOLICA

Volem remarcar que lo grand monument cultural-religiós, literari, e, especialament lingüístic e filologic, nasquèt un segle abans de començar la granda civilisacion trobadoresca; la lenga populara aviá pas fait encara sas composicions en trobar lèu o clus, e La Cançon ja nos balha aquèla revindicacion de la lenga del pòble, e la fa rica e plena, al costat del latin que serviá la cultura nauta.
La Cançon que lo narrator canta per son auditori, a la manièra joglaresca, conta l’istòria del vilatge d’Agen, al sègle IIIn, sota la dominacion romana, ont i a, majoritàriament, una cultura de diéus falses; pas que lo senhor del vilatge es cristian. Aquel òme es lo paire de la bèla e sàvia Fe que, avant d’aver dotze ans se despolha de sas riquesas per las distribuir entre los paures, e se liura a Dièu. Alara arriba a Agen lo felon Dacian, governador mandat per los emperadors Dioclecian e Maximin; e los abitants d’Agen li mandan una delegacion per l’advertir dels perilhs de la doctrina de la donzèla Fe, e li dison que cal la faire abjurar del Dièu dels cristians, e si o fa pas, caldrà la tuar.
A l’ora d’ara nos cal comprener que del punt de vista cultural –e aquò vole dire: cultura de la Gléisa catolica, evidentament- nòstra santa Fe es un simbòl grand. Se comprén aital l’importància del nom d’ont ven la lenga que defén la fe dels cristians a travers de santa Fe: Limós, Lhimós coma dison los lhimosencs. La lenga de Lhimós, nomada ‘llimosina’ per valencians e catalans es quicòm mai que lo simbòl de la revindicacion de la lenga populara per faire cultura nauta, es mai qu’ un monument filologic, es, sobretot, lo grand simbòl de la defensa de la fe. E benlèu caldriá apondre que de ‘la fe catolica’. Se la lenga que ven de Limós es lo simbòl de la vertadièra fe qu’impausa las idèias de Roma, e que s’impausarà a l’Islam de las novèlas tèrras conqueridas de Jaume I, es tanben lo simbòl catolic que cal impausar de pertot, e tanben dins son país, ont las idèas del catarisme prenon la populacion, coma dins lo temps, quand i aviá lo paganisme de Roma. Ara, l’eresia albigesa s’escampa per Limós. Es Simon de Monfort que dominarà la ciutat per la fòrça de las armas, deroïrà lo castel bastit sus lo puèg de Lacanal “foc destruida la villa que era al pueg” Réglements…(1852:24) e deviendrà senhor de Limós, populacion malaisida, rebèla, que, finfinala l’arquevesque de Narbona decidarà d’excomunicar en lo concili provincial, del 1227.
En tèrras conqueridas als arabes, a l’Islam, al sud dels Pirenèus, es normal trobar lo nom de la lenga que canta lo martiri de la santa Fe catolica triomfanta sus totas las autras fòrmas religiosas. La Fe que ven de Lhimós. E la lenga lhimosina acabarà per verdejar (coma lo laurèl dels erètges) en las tèrras conqueridas pels cristians, ont s’impausa la vertadièra fe: Fe, amb sa lenga populara, venguda de Lhimós. E, sobretot, es la Gléisa catolica la cargada d’elevar e d’escampar lo nom de la lenga limosina, aquèla que pòrta, per tot lo monde, la santa Fe, catolica, fòrça importanta, especialament pels novèls cristians valencians, e tanben per la Gléisa catolica catalana. La fe, de l’autre costat dels Pirenèus… n’i aviá de catolica, mas tanben d’albigesa. Los besonhs “culturals” èran diferents.
Aquí avem qualques tèxtes qu’ exemplifican l’importància de la santa Fe catolica.
“…e fo molt devot e bon: que en lo temps de sa vida lo faïa hom u dels mellors prelats del món e dels pus savis e honosts e aquell qui molt ajudà a créixer la santa Fe catòlica en Espanya e donà gran dan e baixament als sarraïns.” MUNTANER, R. Crònica (1979:36).
“Emperò, pus que aquí era vengut, pensava’s que el viatge se complís a plaer de Déu e de la santa Fe catòlica.” MUNTANER, R. Crònica (1979:85)
“E aital semblança pot hom fer de vós qui sots fill de Nostre Senyor quan volets perseguir los enemics de la fe e de la creu.” JAUME I Libre dels Feits (1982: 94)
“E açò els prometem en la fe de Déu e en la nostra” JAUME I Libre dels Feits (1992:96).
D’EN PRIMIÈR ÈRA ‘LENGA LIMOSINA’

Amb la documentacion qu’avem fins ara, podem dire que dins lo temps i a pas que la fòrma en ‘i’ qu’apareis als tèxtes, la fòrma anciana -caldriá dire classica- es ‘limosí’, ‘llimosí’, amb ‘i’, exceptat la“parladura de Lemozí”, en ‘e’, de Ramon Vidal de Besalú en las Razos de trobar, circa 12001 . A part Vidal de Besalú, d’en primièr l’usatge del mot es totjorn en ‘i’. A partir del XVIn siècle apareis la fòrma en ‘e’, conviuran tanben lo XVIIn, e lo nom amb ‘i’ se perd a partir del sègle XVIIIn, e pas que sobreviu la forma en ‘e’. E cal se demandar per qué i a aquesta involucion e aqueste cambi.
Abans d’aver un trabalh complet sul tèma, amb estudi de las fonts (camin dubèrt als cercaires), agacharem qualques tèxtes e lo libre de Rafanell ont presenta “El concepte de llemosí en la història del català”. El meteis parla totjorn de ‘llemosí’, jamai de ‘llimosí’. V’aquí l’usatge de la fòrma ‘limosí’, ‘limosina’ a travèrs los sègles.

SÈGLES XIII-XIV
Jofré de Foixà (Entre 1289 i 1291) Escriguèt l’autra gramatica importanta qu’avem d’aquel temps, las Regles de trobar, escritas per manament del rei Jaume, en aquel temps rei de Sicília. Ditz: “…E sàpies que en trobar proensalès se entén lengatges de Proença, de Vianés, d’Alvernya e de Limosí, e d’altres terres qui llur són de pres” DE RIQUER, M. (1982:180). Mas, en nota a pè de pagina, trobem la traducción que l’autor informa qu’ es de: “Edició Li Gotti, pàg. 78” on se perd aquela ‘i’ qu’interessa fòrça a nòstre estudi: “Has de saber que per trobar provençal s’entén llenguatge de Provença, del Vianès, d’Auvèrnia, e del Llemosí”.
Andreu Bosc: “Lo que es troba és que encara en temps dels reis de Mallorca i comtes del Rosselló i Cerdanya (de l’any 1261 fins 1344) se parlava la llengua llimosina, com apar del cronista Muntaner; i així bé aprés, en temps del rei Don Pere III i sos successors, en los actes de corts i altres provisions se veuen continuades en dita llengua llimosina”. Rafanell, A. (1991:73).

SÈGLE XV
Luys Averçó (c. 1400) “lo parlar limosí”. Cita de COLON ( 1978: 46)
Inventari dels béns mobles del rei Martí d’Aragó (1410) “…un altre llibre appellat de lletres del rey en Jacme en limosí scrit en pergamins. 270 Item un altre libre appellat De art de trobar en limosí scrit en pergamins” Inventari (1905: 413)
Documents per a la història de la impremta (1485) Un noble rossellonés reconeis aver reçauput de Ghilhèm de Vilarasa, resident a Valéncia, una quantitat de libres, e trobem: “Item un libre scrit en pergamí, e en limosí” Documents (1955:66)

SÈGLE XVI
Al sègle XVIn comença la palatalizacion en la lenga limosina sudpirenenca, mas lo castelhan encara sèrva la fòrma ‘Limós’, sens palatala, naturalament, mas amb ‘i’ encara, coma o avem en Martí de Viciana:
Onofre Almudéver (1531) “Criat en la pàtria que es diu llimosina” Rafanell, A. (1991:47)
Rafael Martí de Viciana (1574) “En lengua de Provenza y de Limós” Veire ut supra. A Rafanell, A. (1991:61).
SÈGLE XVII
Andreu Bosc (1628). “Per discurs del temps ha anat tant perdent la llengua llimosina de son natural que s’és vinguda a borrar d’ella la memòria, prenent quiscuna província nous i diferents vocables, de manera que ha vingut a tenir quiscuna llengua diferent títol, ço és, de catalana, valenciana, mallorquina, i així de les demés” Rafanell, A. (1991:73
Gaspar Escolano (1610). Ací avem un mesclum. “La tercera y última lengua maestra de las de España es la lemosina, y más general que todas después de la castellana por ser la que se hablaba en la Provenza y toda la Guyaina y la Francia gótica, y la que agora se habla en el Principado de Cataluña, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Iviza y Sardeña. Tuvo esta lengua su nacimiento y nombre de una ciudad de Francia que en tiempo de romanos fue llamada Lemonices y en el nuestro Limógenes, y la provincia, Limós”. Rafanell, A. (1991:68).
Pere Gil (1621) “De la versió catalana sols he vist un exemplar estampat en forma de quart en llengua antiga, que era en bona part llimosina”. Rafanell, A. (1991:70).
Francesc Marès (1666) “En la capella o església de Nostra Senyora de Núria hi ha una post agafada ab claus en la paret en la qual estan escrites les següents indulgències sobre d’un pergamí, la qual escriptura posaré ací paraula per paraula de la mateixa manera que està en lo dit pergamí, encara que és en llengua llimosina”. Rafanell, A. (1991:79).

SÈGLE XVIII
Carles Ros (1734) “Tres son los ramos principales de las lenguas en España (…) La valenciana es la tercera, que en nombre de limosina se hablaba en la Proenza, toda la Guyaina, la Francia Gótica, principado de Catalunya, Reino de Valencia islas de Mallorca, Menorca, Ivisa y Sardeña, aunque ahora por aquí muy mudada y sin el nombre de limosina”. Rafanell, A. (1991:87)
A partir d’aicí lo nom ‘limosina’ amb ‘i’ es acabat. Tornem ara al sègle XIn. V’ aquí, la lenga en verses:

LA LENGA AL SÈGLES XIn e XIVn
Introduccion al martiri de santa Fe d’Agen (fragment).
“Totz temps avez audid asaz
Q’Agenz fo molt rica ciutaz,
Clausa ab murs & ab vallaz;
Garonnal corr per cell un laz.
La gentz d’achi fo mal’ assaz;
En oz esteron et en paz;
Nons pars neguns dels granz peccaz,
Plus cel q’es folz qetz mel membraz,
Entro en pres Deu pietaz,
Et en la crotz los ag salvaz
E de Diable deliuraz”. THOMAS, A. (1974:5)

Lo 1322 Ramon Muntaner, catalàn de Peralada, ciutadan de Valéncia, escriguèt –tres sègles mai tard que la Cançon de Santa Fe- aqueste ‘Sermó’ (fragment)
“En nom d’aicell ver Déus, qui fe el ceel e el tro,
en son de Gui Nantull farai un bell sermo
a honor e a laus del casal d’Aragó.
E per tal que així sia, la salutacio
diga chascus, si el plats, que la Verge nos do
seny e’s entendiment, que en façam nostre pro
per est mon e per l’altre, e que a salvacio
vengon trastuit li comte, vescomte e baró
cavaller e burges, mariner e peo,
qui en est bon passage de Sardenya a bando
metran si e sa terra e sa provesio
e segran l’alt enfant n’Anfos, que es ganfano.”

I a diferéncias entre los dos documents? Òc, cert; n’i a. I a diferéncias entre ‘lo gascon, lenga a part entièra’ e l’occitan de referéncia? N’i a entre l’occitan de referéncia e lo provençal, grafia mistralenca? Òc, cert. I a diferéncias entre lo valencian de la RACV e lo catalan de l’IEC? Òc, cert. Son lengas diferentas? N’i a entre lo catalan de l’IEC e l’occitan de l’IEO? Ont podem dire que i a doas lengas? Totas aquèlas modalitats lingüiticas son aquò: modalitats? O dialèctes? O lengas bessonas? O de qué?
LA CANÇON, SIMBÒL UNITARI, DE GARAIT A GUARDAMAR

Per qué i a aquels dobtes sus lo nom ‘lenga limosina’? La Cançon es escrita en una lenga classica ribagorçana, valenciana, catalana, lengadociana, provençala, gascona, lhimosenca, ecc.? Òc. E ben, la Cançon es lo simbòl de l’unitat lingüistica? Òc. Ont es lo problèma?
Aqueste primièr document en lenga “de Provença e de Limós”, La Cançon de Santa Fe, es lo simbòl de la lenga unitària, la ‘llengua llimosina’, ço que se ditz actualament lo diasistema occitano-roman, entre Garait, Guardamar, Bordèu e la Gàrdia piemontesa. A l’ora d’ara es pas clar encara se la lenga de La Cançon es catalan o occitan (o ribagorçan). Pensi que cal pas continuar de cercar: La Cançon es escrita en lenga de Limós, comuna a totas las contradas del nord e sud dels Pirenèus. De Limós venián a tèrras valencianas tanben los famoses draps de Limós, benlèu portats per los catares, o albigeses, qu’avian la costuma de trabalhar aquels produits fòrça apreciats a Valéncia. Probablement avian razon -especialament los valencians- que, pendent d’annadas an balhat lo nom de limosina, llimosina, a la lenga comuna que ven de Limós, ont s’escriguèt lo primier grand monument en lenga vulgara: La Cançon de Santa Fe, aquèla santa que era lo grand simbòl de la fe cristiana, cantada ja, al segle XIn, en lenga populara devenguda lenga de cultura, pas en latín.
CONCLUSIONS

Amb totas las reservas, disem que la Cançon de Santa Fe es escrita en Limós, en lenga de Limós -llengua llimosina- que és tanben la lenga de la fe, de santa Fe d’Agen-, e la lenga dels trobadors, de la civilisacion trobadorenca, la lenga nòstra, de valencians, catalans, lengadocians, gascons, auvernhats, lemosins, provençals, ecc. A l’ora d’ara, qualcuns se demandan encara se La Cançon de Santa Fe es escrita en occitan o en catalan. Benlèu caldriá pas continuar aquela cèrca inutila. Dins lo temps, la lenga era la meteissa, d’un costat e l’autre dels Pirineus. E la Cançon, escrita en Lenga Limosina, es lo simbòl, lo mai important de l’unitat lingüistica dels dos penjals dels Pirenèus. Abans, e ara tanben; per qué pas? Qui a paura? De qué? Per qué? Unitat lingüistica? Òc: La Cançon de Santa Fe. Non al secessionisme.
BIBLIOGRAFIA

BOUZAIRIES, L.A. (1852) (Introduccion de) RÉGLEMENTS et sentences consulaires de la ville de Limoux (1267). Imprimerie de J. Boute.

CANTALAUSA, (2003) Diccionari General Occitan Edicions Cultura d’Òc.

CASARES, Julio (1959) Boletín de la RAE, setembre-desembre.

COLON, Germà (1978) La llengua catalana en els seus textos Ed. Curial, Barcelona.

DE RIQUER, Martí i COMAS, A. Història de la Literatura Catalana Ed. Ariel, Barcelona.

ELCOCK, W.D. The Romance Languages, Londres.

FORNES, Lluís (1998) La Valéncia occitana Ajuntament de Valéncia.

Gran Enciclopedia Aragonesa, 2000.

INVENTARI dels béns mobles del rey Martí d’Aragó(1905), a Revue Hispanique, XII. H

JAUME I Crònica o Libre del Feits Edicions 62, Barcelona.

JEANROY(1945) Histoire sommaire de la poesie occitane. Toulouse-Paris.

MADURELL, J.M. (1955) Documentos para la historia de la imprenta y libreria de Barcelona (1474-1555) (recollits i transcrits per; i anotats per J. Rubió)

MISTRAL, Frederic(1983) Lou Tresor dóu Felibrige. Édisud

MUNTANER, Ramon (1979) Crònica Edicions 62 i “la Caixa”, Barcelona.

RAFANELL, August. (1991) Un nom per a la llengua, el concepte de llemosí en la història del català. EUMO, Estudi General de Girona.
RAFANELL, August (2006) La il.lusió occitana Quaderns Crema.

THOMAS, Antoine (1974) La Chanson de Sainte Foi d’Agen, poème provençal du XI siècle, Edité d’aprés le Manuscrit de Leide. Librairie Honoré Champions, Éditeur, Paris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *