La Identitat Valenciana, camins de retrobament. (2)

EL MANIFEST ANTIOCCITANISTA, SECESSIONISTA,

                                                                                  Lluís Fornés

“DESVIACIONS EN ELS CONCEPTES DE LLENGUA I PATRIA”

Publicat en la revista Oc, núm. 16-17 (147-148) Gener-abril 1934 TOM IV, pp 76-96.

Els signants: Pompeu Fabra, R. d’Alòs-Moner, R. Aramon i Serra, Pere Bohigas, Josep Maria Capdevila, J.M de Casacuberta, Pere Coromines, Joan Coromines, Francesc Martorell, J. Massó-Torrents, Manuel de Montoliu, L.Nicolau d’Olwer, Marçal Olivar, A. Rovira i Virgili, Jordi Rubió, Pau Vila.

I

           “L’inici de la segona centúria de la Renaixença ens ha portat a meditar conscienciosament sobre el camí fet pel catalanisme i el que encara resta per fer. Constatem, d’una banda, com el sentiment patriòtic s’ha estés considerablement i com l’actuació de diverses generacions ha cristal.litzat en guanys culturals i polítics. D’altra banda, pero, cal aclarir unes desviacions actuals, que comporten perills gravíssims. Dues són aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les presents ratlles: 1er. la concepció de la nostra Pàtria com a formada únicament pel territori de l’actual Generalitat, és a dir, la seva reducció a una de les regions que la integren, fruit d’un afebliment de consciència nacional; 2on. la concepció que dóna a la nostra Pàtria una extensió excessiva, que no ha tingut mai, provinent d’una confusió de catalanisme amb occitanisme.

II        

           La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions -Principat, Valéncia, Balears i Rosselló- cadascuna amb interessants característiques pròpies, cal conservar en tots els ordres llur personalitat, que ens dóna una tan gran riquesa d’aspectes. No existeix cap perill -ni cap desig- d’absorció d’una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l’esperit liberal del nostre poble. Respectuosos amb aquesta diversitat, ens cal, també, adquirir plena consciència de la nostra unitat i enfortir-la convenientment, sobretot en l’aspecte cultural. Unitat no vol dir pas submissió d’uns als altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d’uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra. Allà on aquesta unitat ha de manifestar-se amb més energia és davant els altres països; en el contrast entre nacional i estranger és on més hem d’enfortir el sentiment de pàtria, per damunt de les diferències regionals. I no exposem, amb aquestes paraules, cap teoria nova; elles responen a la concepció tradicional i ortodoxa del catalanisme conscient. Això no significa, és clar, que vulguem tancar el pas a cap aspecte possible d’expansió catalana que es pogués plantejar oportunament i fos viable.

III

           De les dues errors que combatem, la primera, que limita la nostra pàtria al territori de les quatre ex-províncies, és, sense dubte, la més estesa i inveterada. Les manifestacions de consciència nacional durant l’Edat Mitjana (el cronista Muntaner i el rei Pere III en són alts exponents) responen al sentiment integral de pàtria. L’afebliment i la desaparició del sentiment d’unitat coincideix amb el temps de la decadència, i no cal dir que la nació que ens governa des de fora, ha procurat -i procura encara-, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans. Sortosament, de mica en mica, la Renaixença restaurà el vell esperit de totalitat. Molt ha estat el camí fet, pero cal reconèixer que encara no hem arribat a la plena consciència col.lectiva. El fruit millor de la commemoració del Centenari de la Renaixença ha d’ésser l’extirpació de tot allò que s’oposi a la consecució immediata d’aquest ideal. I creiem, sincerament, que la segona desviació a què hem al.ludit -tot i ésser  filla d’una noble i fervent intenció patriòtica-, constitueix un obstacle gravíssim per a aquest assoliment.

IV

           En la qüestió occitanista trobem avui, entre nosaltres, una fluctuació de conceptes: unes vegades Occitània és la suma de diverses regions que formen una nacionalitat única (com ja definia Josep Aladern a començaments de segle); altres vegades Occitània és un compost de nacionalitats amb personalitat pròpia que formen vagament una “supernació”.

           Dins les dues concepcions indicades es troba força estesa l’opinió que tots els territoris compresos del Llemosí al sud de Valéncia, i dels Alps a l’Atlàntic, parlen una sola llengua amb diversos matisos o dialectes, els quals -suposem- són poc divergents. Això porta, naturalment, a la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d’igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc.

           Caldria reflexionar bé sobre el perfil que enclou per a la consciència de la unitat de la llengua allò que de primer antuvi podria semblar tot el contrari: en comptes d’eixamplar-se l’àrea  geogràfica del nostre idioma, com algú creuria, el català queda diluït en aquesta superior unitat lingüística i esbocinat en altres llengües i dialectes: l’occitanisme concebut així, tendeix, per via indirecta, a contraposar a la llengua catalana una llengua valenciana  i una llengua mallorquina,  amb la mateixa raó que hi hauria per a l’existència d’una llengua menorquina  o lleidetana  o castellonenca, etc.

           Altrament, hi ha una raó científica que s’oposa a aquestes teories occitanistes. Avui la lingüística afirma que el català i la llengua d’oc -coneguda per tots els romanistes amb el nom de provençal- són dues llengües diferents, constitueixen dos grups lingüístics a part, malgrat les semblances de diversa índole que hom hi pogui trobar, les quals no són més grans que les que hi ha entre el castellà i el portugués. Alguna de les varietats del provençal és, certament,  de fàcil comprensió per a un català mitjanament il.lustrat, pero això no vol dir pas identitat de llengua. A ningú no se li acudirà dir que el català i l’italià formen part d’una mateixa unitat lingüística pel sol fet que un públic català pugui seguir  amb relativa facilitat una representació teatral en italià, llengua fàcil si hom la compara amb alguns dels parlars occitans, com l’auvernés o el gascó, només comprensibles al qui s’ha dedicat especialment a llur estudi.

           Per a la comparació de dues llengües hem de tenir especialment en compte l’època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen. Cal referir-se, naturalment, als temps actuals, i els termes de comparació no han d’ésser els dialectes fronterers, ans aquells que han cristal.litzat en llengües literàries (dos escriptors la llengua dels quals pot servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer). Si comparéssim textos catalans primitius amb els provençals coetanis, ens trobaríem el cas de semblances que tots ells presenten també amb els d’altres llengües ronàniques. Cal prescindir de la poesia trobadoresca catalana, que empra exclusivament el provençal -com els trobadors italians adpten també el  provençal, com Alfons X de Castella escriu en gallec, i com vells escriptors d’Anglaterra usen el francés-, i de molts poetes catalans dels segles XIV i XV, i àdhuc alguns textos en prosa que contenen abundosos provençalismes, fet comparable a la influència lingüística castellana damunt els nostres escriptors de la decadència.

           Aquesta  posició nostra no ens priva d’apreciar en tota llur valor els forts motius (veïnatge, paral.lelisme de les renaixences occitana i catalana, actual cordalitat entre les seleccions dels dos països) per a estudiar amb interès la llengua, la literaura i la història de les terres occitanes  (Gascunya, Llemosí, Auvèrnia, Llenguadoc i Provença) i per a intensificar l’intercanvi entre uns i altres (en els ordres literari, artístic i altres aspectes culturals), que més que mai ara convé estimular. D’una manera especial volem expressar la nostra simpatia als conreadors de les arts, les lletres i les ciències de les terres occitanes que han manifestat llur afectuós interès per la nostra terra i la seva cultura.

V

           Insistim sobre la trascendència que tenen, en els moments actuals, els confusionismes i les vacil.lacions en el concepte de Pàtria.

           Recordem l’afebliment que va comportar-nos l’ús del nom d’Aragó per a designar la confederació catalano-aragonesa; a l’estranger la confederació era coneguda amb el nom de ‘regne d’Aragó’, i el nom de Catalunya perdia injustament valor internacional precisament d’ençà que la integració nacional s’acomplia amb les conquestes de Ramon Berenguer IV i Jaume I. Avui hi hauria un perill similar si les terres de llengua catalana es consideraven incloses sota la denominació d’Occitània.

           Recordem, per altra banda, com les vacil.lacions ortogràfiques i gramaticals van retardar, durant el segle passat, la concreció de la nostra llengua literària i han dificultat notòriament la seva expansió actual. Cal evitar, doncs, que unes vacil.lacions semblants en el concepte de Pàtria vinguessin ara a pertorbar i retardar en el nostre poble la consolidació d’una plena consciència nacional.”

Publicat també a La Veu de Catalunya , Barcelona, 6 de maig de 1934.

La Identitat Valenciana, camins de retrobament. (1) Introducció al Manifest antioccitanista. (Llengua catalana, països catalans)

Lluís Fornés.

Prat de la Riba

Els valencians tenim assumit que som un poble sense identitat: “Qué vos passa valencians…?” I és important saber per qué. Sense consciència, sense saber per qué s’ha produït eixe dèficit, no podrem arribar a superar-lo mai.

Entre altres motius, els valencians i valencianes actuals no  tenim una clara identitat col·lectiva perque el nostre present s’ha bastit sobre un projecte alié que es va construir amb peus de fang. En primer lloc, i principal,  la llengua. Un bon dia la burgesia noucentista catalana va decidir que, de Pirineus avall, a la nostra històrica llengua mare, o llengua d’Oc,  li diríem catalana. La llengua valenciana també desapareixia de la història, o quedava com un fòssil, i el Sigle d’Or Valencià es convertia –per la voluntat política de la burgesia catalana- en català. Aquella llengua nova –catalana-no occitana- tenia una finalitat: la independència de Catalunya (i es de supondre que dels països catalans, també, encara que la DUI no ho ha demostrat). Eixe era el pla, o el Procès, que va arrancar el 1906, Congrès internacional de la llengua catalana, i té els següents punts centrals: 1932 signatura de les bases de Castelló; 1934 publicació del Manifest antioccitanista; 2017, punt final del procés polític: Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya; 2020 -segona part de les bases de Castelló- signatura de l’acord entre l’IEC, l’AVL i la Universitat de Mallorca, punt final de l’assimilació de les modalitats lingüístiques veïnes – valenciana i balear- per la llengua catalana. Els dos processos presenten diverses irregularitats. Sembla que són el final. Vorem si no són un principi, una nova etapa de renovació…

¿Els polítics valencians, ara i ací, i usant profusament el trellat ¿s’han plantejat si la DUI, que era la finalitat del secessionisme lingüístic catalanista, ha sigut profitosa per a la ciutadania valenciana o no? (“Qui pregunta ja respon”). A partir de la DUI l’espanyolisme, les banderes espanyoles onejant pels balcons de Valéncia, i el sentiment espanyolista més reaccionari han pujat molts graus. Això és bo o roïn, polítics valencians? No podem viure en una societat normal? Ser valencians és un orgull i una sort, sense ànim de ser choviniste. Al nostre modest entendre, ni tenim perqué abocar-nos a una Espanya antiga que fa pudor de feixisme ni Catalunya  té cap de dret a infiltrar-se fora del seu territori. La llengua és la mateixa? Sí, pero la fruta que penja a cal veí és del veí. I per a la llengua, que és la base de la surrealista independència unilateral, els valencians tenim solucions racionals, raonables, basades en el trellat i en la investigació, amb base científica, per tant. I, si agraden a tots,  perfecte; i  si no, també. La que fa els juïns és la història. No volem ser enemics de Catalunya ni de ningú. I podem plantejar, i plantegem, un futur més just, més raonable, construït amb transparència i no amb mitges veritats, sense més ànims que avançar, mirar cap al futur i sentir-nos valencians normals, sense alienacions ni plantejaments subrepticis ni espanyolismes rancis. Això sí, convé saber com s’ha desenrotllat la història. I un punt clau –i desconegut- és el Manifest antioccitanista, secessionista, que tant de mal ha fet al poble valencià. 

Durant uns anys, i a partir de les idees de Prat de la Riba, Catalunya va intentar un projecte anomenat Països d’Oc, i es va posar a festejavar amb mitja França, el Sud francés. Llavors, Catalunya no feia encara massa cas de Valéncia i Mallorca, pero aquell festeig es va trencar abruptament el 1934 amb el Manifest, a on es renunciava als Països d’Oc, o la Gran Catalunya, i començava l’aventura dels països catalans, un espai més menut pero fonamentalment espanyol. (Si vos interessa, no vos podeu pedre els 6 apartats restants que, a continuació, anirem publicant periòdicament. En primer lloc, el Manifest)

LA CARTOGRAFIA LINGÜÍSTICA D’ÀMBIT OCCITANO-ROMÀNIC: UN CAMÍ D’AUTODESCOBRIMENT (I)

Article de Alexandre X. ORDAZ DENGRA, en Paraula d’Oc, núm. 17

“… Siga com siga, hi ha hagut i hi ha una base objectiva per a afirmar l’existència d’una realitat lingüística que engloba les realitats lingüístiques occitana i catalana-valenciana-balear; i, a partir d’ahí(segons les preferències -estes sí, subjectives- de cada u), per a parlar de modalitats occitano-romàniques, de llengües occitano-romàniques o de diasistema occitano-romànic. És a dir: hi ha una realitat lingüística
que inclou tant la manera de parlar dels valencians com la dels gascons o els provençals, en contrast amb la dels gallecs o la dels sicilians.”

Descarregueu l’article sancer punjant ací.

LA DIÀSPORA OCCITANA AL PAÍS VALENCIÀ

El Canal Historia (en espanyol) ha emés una sèrie de capítols patrocinats per la Diputació de Castelló que investiguen la calcigada de l’ordre dels Templers al nord del País. Al capítol 5é es desenvolupa una sèrie d’evidències històriques que fan palesa la primera de les grans migracions històriques de gents d’Occitània cap al Regne de Valéncia.

La conseqüència d’estes migracions seria un nou paradigma al voltant de l’origen del valencians: una bona part dels nostres arrels està en les terres occitanes.

Podeu vore el capítol del documental ací:

LA CANÇON DE SANTA FE, LO GRAND MONUMENT A L’ UNITAT LINGÜISTICA

Lluís FORNÉS, en Paraula d’Òc núm. 16, gener 2018.

(LO CONTÈXT)

Òc: Del punt de vista scientific ‘la Cançon de Santa Fe es lo grand monument a l’unitat lingüistica’. Mas cal dire tanben que lo secessionisme catalanista, vestit totjorn de sciéncia, pode pas ésser scientific perque es vengut de la man de la politica. Julio Casares, Secretari de la RAE:
“Y no està exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a la lingüística moderna. Del valenciano se decía <<dialecto de los valencianos>>. Ahora se le reconoce la categoría de lengua <<hablada en la mayor parte del reino de Valencia>>”. CASARES, J. (1959)

Volem començar amb una afirmacion clara: Non al secessionisme. Continua llegint «LA CANÇON DE SANTA FE, LO GRAND MONUMENT A L’ UNITAT LINGÜISTICA»

DICTADA OCCITANA 2017

Vos esperem a tot en la Dictada Occitana d’enguany. La farem com en els darrers anys a la vila d’Albocàsser (Alt Maestrat).

Com podreu comprovar en el cartell adjunt, es fan un seguit d’actes entre el 27 i el 29 de gener però la Dictada pròpiament dita serà el dissabte 28.

L’ASSOCIACIÓ ÒC-VALÉNCIA DECLARA 2017 ANY CONSTANTÍ LLOMBART.

oc

LLENGUA VALENCIANA,D´ÒC, LLEMOSINA O DEL PAÍS
Constantí Llombart

“Noble llengua llemosina, apellada aleshores del país o valenciana, que nostres majors usaren desde la gloriosa conquesta d’aquest regne.
Ab ella es parla en Aix, en Marsella, en Tarascon, en Orange, en totes les principals ciutats de la Prohénça; en la Galia gòtica o Languedoch i ses cultes ciutats de Montpeller i Tolosa, com aixís mateix en la provincia confinant de Guyena i en sa capital Burdeos, i molt especialment en Limoges, de la que el nom va pendre.
En la mateixa llengua fon criat en Montpeller, i parlà nostre molt alt e invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, a imitació de Juli Cesar, ses conqueste i a imitació dels romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques i en Valencia i son antich regne al conquestarlos. “Excelències de la llengua llemosina” LLOMBART, C. (1878:12-13)

EL MANIFEST ANTIOCCITANISTA QUE CULMINA EL SECESSIONISME CATALANISTA

En La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà, 2010, Lluís Fornés,

Ed. Òc-Valéncia, Col. Després de la Batalla, n. 1, pp 121 i segs.

Revista OC, 1934.

DESVIACIONS EN ELS CONCEPTES DE LLENGUA I PATRIA
I
“L’inici de la segona centúria de la Renaixença ens ha portat a meditar conscienciosament sobre el camí fet pel catalanisme i el que encara resta per fer. Constatem, d’una banda, com el sentiment patriòtic s’ha estés considerablement i com l’actuació de diverses generacions ha cristal.litzat en guanys culturals i polítics. D’altra banda, però, cal aclarir unes desviacions actuals, que comporten perills gravíssims. Dues són aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les presents ratlles: 1er. la concepció de la nostra Pàtria com a formada únicament pel territori de l’actual Generalitat, és a dir, la seva reducció a una de les regions que la integren, fruit d’un afebliment de consciència nacional; 2on. la concepció que dóna a la nostra Pàtria una extensió excessiva, que no ha tingut mai, provinent d’una confusió de catalanisme amb occitanisme. Continua llegint «EL MANIFEST ANTIOCCITANISTA QUE CULMINA EL SECESSIONISME CATALANISTA»